Sacsejem l’arbre

JORDI TURULL – CONSELLER DE LA PRESIDÈNCIA L’1 D’OCTUBRE DE 2017

Dissabte de la setmana passada vaig posar punt final a la Travessa per la Llibertat, que em va portar caminant des de Portbou fins a Arnes en quinze etapes. Ha estat una experiència única i llargament somiada. Les nits a Estremera, a Soto del Real i també a Lledoners, especialment dures per molts motius, em van servir per imaginar una ruta d’agraïment a totes les persones que d’una o altra manera ens feien arribar el seu escalf i el seu compromís amb el país. He estat conscient des de bon començament que em seria impossible visitar tots els racons de Catalunya per poder donar les gràcies a tothom, però una llarga caminada pel país m’ha servit per, com a mínim, poder abraçar una part de tots aquells que em van fer més lleugeres les llargues hores a la presó. Mai ningú serà conscient del tot de com ens ha ajudat tot l’afecte que hem rebut durant aquests anys.

Aquests quinze dies de caminada per diversos punts del país m’han retrobat amb el país i la seva gent, m’han recordat que som molts, que som bons i que l’empenta col·lectiva d’aquell primer d’octubre continua viva. Tot i la presó, vaig prendre l’opció de seguir compromès activament en el marc d’una formació política. Avui estic més convençut que mai d’haver-ho fet. Tots els instruments polítics o civils de què disposem o que puguem engendrar en el futur per fer el camí de la independència són necessaris. Ara bé, replicar el vell model d’un espai ideològic fracturat per les batalles pròpies de la política del dia a dia només ens abocarà al fracàs més absolut. I això també ho he copsat de manera nítida al llarg d’aquests quinze dies. Personalment, estic carregat d’esperança i compromís. Ni jo ni cap dels meus companys i companyes de presó, exiliats o represaliats hem fet un sol pas enrere en les nostres conviccions. No hem demanat perdó. No hem fet ni una sola renúncia en el nostre objectiu d’acompanyar el país cap a un escenari de plena llibertat.

Estic segur que em disculparà la persona que, mentre caminàvem, em va adreçar aquesta sentència, perquè no recordo el seu nom: “Cal tornar a sacsejar l’arbre”, em va dir. I és que per tornar-ho a fer, cal que hi tornem a ser. I perquè hi tornem a ser i perquè en tornem a ser molts, tots i cadascun de nosaltres cal que sacsegem la part de l’arbre que ens toca, que persuadim entorns i que recordem als nostres representants que cal que siguin el vehicle i el motor, mai el fre de mà d’aquest clam per la llibertat i la independència. Per això em sento encara més agraït i més esperançat després d’aquests quinze dies de travessa, i alhora fort i necessitat, per tornar-nos a demanar unitat i autoexigència.

La unitat és un clam. No la uniformitat, però sí anar a l’una. Tots els centenars de persones que em van acompanyar durant aquests dies de travessa només tenien una cosa en comú: van votar l’1 d’octubre. Vaig caminar amb persones de tota mena i condició, que ens vam retrobar sota la mateixa idea de llibertat per a nosaltres, per als nostres fills i filles, per als exiliats i per als milers de represaliats que continuen patint l’obsessió persecutòria dels justiciers espanyols. Vam recuperar plegats durant uns dies les millors sensacions d’imbatibilitat col·lectiva.

L’autoexigència és una actitud i una obligació de caràcter individual. No estar pendent bàsicament del que fa el del costat, sinó ser el màxim d’exigent en allò que, sigui poc o molt, depèn d’un mateix en aquest tornar a sacsejar l’arbre, per estar a punt i en les millors condicions per culminar el que vam començar aquell 1 d’octubre.

Recosim voluntats, aparquem retrets i tornem-nos a agafar de la mà. Festivament, honestament, solidàriament. Tots a l’una, de cara i amb pas ferm mirant endavant, serem imbatibles.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.